La senyora Anna Terrón demana informació sobre què anirem a fer a la ciutat on ella treballa i ens representa en nom de la Generalitat de Catalunya.
Us proposem explicar-li-ho enviant-li un missatge com el que hem preparat a l'adreça electrònica: delegacio.ue.presidencia@
"Benvolguda delegada del Govern de la Generalitat de Catalunya a Brussel·les, (...)
M'adreço a vostè arran de les seves declaracions públiques en què manifestava no entendre què anirem a fer alguns catalans a Brussel·les el proper dissabte 7 de març seguint la iniciativa "10 mil a Brussel·les per l'autodeterminació" i en criticava la manca d'oportunitat entre altres aspectes.
Per l'alta responsabilitat institucional que vostè ocupa, estic segur que no desconeixerà què és el dret d'autodeterminació. Es tracta d'un dret de base democràtica, emparat per les Nacions Unides, que reconeix a les nacions la llibertat de decidir el seu futur i la seva forma d'organitzar-se políticament. Un dret, doncs, que també té la nació catalana, un dret que tenim els catalans, que, sens dubte, vostè no negarà.
De fet, el mateix Parlament de Catalunya ha aprovat en diverses ocasions la plena vigència d'aquest dret, per sobre de les conjuntures de les institucions vigents. Aquest dret no ha estat exercit mai pels Països Catalans i això, sens dubte, constitueix un dèficit democràtic de l'organització institucional de l'Estat espanyol des de la mort del dictador.
Sobre la condició mateixa de la nació catalana, lògicament vostè hi ha d'estar d'acord per força. Resulta elemental: La Generalitat es restableix perquè existeix una entitat diferenciada, Catalunya. La legitimitat institucional de la Generalitat de Catalunya a qui vostè representa recolza, precisament, en el nostre caràcter de nació, amb una història, una identitat, una llengua, una voluntat de ser...que s'ha manifestat de manera continuada durant els darrers deu segles, la major part dels quals els hem viscut en llibertat. Fins i tot el migrat Estatut vigent recull -ni que sigui al Preàmbul- el nostre caràcter de nació. I el darrer baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió (febrer 2009) constata que un 51 % dels catalans preferirien un Estat català.
De fet, el mateix Parlament de Catalunya ha aprovat en diverses ocasions la plena vigència d'aquest dret, per sobre de les conjuntures de les institucions vigents. Aquest dret no ha estat exercit mai pels Països Catalans i això, sens dubte, constitueix un dèficit democràtic de l'organització institucional de l'Estat espanyol des de la mort del dictador.
Sobre la condició mateixa de la nació catalana, lògicament vostè hi ha d'estar d'acord per força. Resulta elemental: La Generalitat es restableix perquè existeix una entitat diferenciada, Catalunya. La legitimitat institucional de la Generalitat de Catalunya a qui vostè representa recolza, precisament, en el nostre caràcter de nació, amb una història, una identitat, una llengua, una voluntat de ser...que s'ha manifestat de manera continuada durant els darrers deu segles, la major part dels quals els hem viscut en llibertat. Fins i tot el migrat Estatut vigent recull -ni que sigui al Preàmbul- el nostre caràcter de nació. I el darrer baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió (febrer 2009) constata que un 51 % dels catalans preferirien un Estat català.
També afirma vostè: "No sé què vénen a reivindicar; si és la presència de Catalunya i del català crec que això ja està perfectament reconegut en l'àmbit europeu". Aquesta afirmació és ben sorprenent, atès que vostè, com a delegada de la Generalitat, no pot ignorar de cap manera que la llengua catalana a la Unió Europea no té reconeixement oficial i que, per tant, no pot ser utilitzada com la resta de llengües, moltes d'elles amb menys parlants. Vostè mateixa, com a delegada de la Generalitat, no la fa servir (i no ho podria fer) en adreçar-se als diversos organismes oficials de la UE ni tampoc rep contestes d'aquests en la llengua pròpia del país i de la institució que vostè representa. De la precarietat del reconeixement del català per part d'Europa, n'és exemple el fet que el web del Parlament Europeu hagi estat traduït, de manera voluntària i clandestina, per un informàtic lleidatà. Paradoxalment, aquest ciutadà ha estat assetjat pels responsables del Parlament Europeu, sense trobar, per exemple, ni tan sols la complicitat de la delegació que vostè dirigeix. Tampoc el projecte de "Constitució" europea no reconeixia la llengua catalana, motiu per al qual molts catalans no vam votar-hi a favor.
Així mateix, vostè ha expressat que "seria molt trist que Catalunya es convertís en el típic cas particular empipador a Brussel·les". En realitat, el que és trist és que, com a nació que som, no se'ns permeti expressar-nos al món en igualtat de condicions que les altres nacions. Per tant, és una iniciativa constructiva i noble que uns milers de catalans es manifestin pacíficament a favor dels seus drets. També trobo trist que una alta representant del meu Govern consideri "empipador" que uns ciutadadans del seu país facin ús del dret democràtic de lliure manifestació. Les institucions europees no van sobrades de legitimitat democràtica i, en uns moments com els actuals, seria un encert que aquestes mateixes institucions i també la delegació que vostè dirigeix incentivés la participació de la ciutadania en aquesta o en altres iniciatives.
Finalment, li he de confessar que desconec quins són els resultats de la feina que vostè fa a Brussel·les, però em produeix una gran inquietud que qui ens representa davant la Unió Europea es posicioni amb aquesta contundència en contra d'una iniciativa cívica i democràtica que emana del poble al qual vostè serveix. Per això, segurament, hi anirem també per desmentir-la a vostè i perquè la Generalitat de Catalunya no tingui mai més un representant a Brussel·les que s'expressi públicament contra aquells que defensen la nostra terra, en lloc d'ajudar-los a fer-ho.
M'imagino que no ens veurem el dia 7 de març, però, tot recordant quina és la nació per a la qual treballa, li desitjo molts encerts en la seva gestió a Brussel·les i li demano que concentri els seus esforços en el treball en defensa de la llengua, la cultura i la nació catalanes.
Finalment, li he de confessar que desconec quins són els resultats de la feina que vostè fa a Brussel·les, però em produeix una gran inquietud que qui ens representa davant la Unió Europea es posicioni amb aquesta contundència en contra d'una iniciativa cívica i democràtica que emana del poble al qual vostè serveix. Per això, segurament, hi anirem també per desmentir-la a vostè i perquè la Generalitat de Catalunya no tingui mai més un representant a Brussel·les que s'expressi públicament contra aquells que defensen la nostra terra, en lloc d'ajudar-los a fer-ho.
M'imagino que no ens veurem el dia 7 de març, però, tot recordant quina és la nació per a la qual treballa, li desitjo molts encerts en la seva gestió a Brussel·les i li demano que concentri els seus esforços en el treball en defensa de la llengua, la cultura i la nació catalanes.
Atentament,
(signatura)"
Jo ja ho he fet.
Bones, Fèlix;
ResponEliminaSatisfet d'haver conegut el teu bloc, l'he enllaçat des del meu.
Ja ens anirem llegint.
És força al·lucinant les declaracions d'aquesta política... I d'alguns altres que se n'obliden constantment per a qui treballen. Pateixen la síndrome d'Estocolm o què? O més aviat pateixen Brusel·litis... que la llengua ja està prou reconeguda al parlament europeu?
Això és el que diu la plana del parlament:
"En el Parlamento Europeo, todas las lenguas comunitarias tienen la misma importancia: todos los documentos se publican en todas las lenguas oficiales de la Unión Europea (UE) y cada diputado tiene derecho a expresarse en la lengua oficial de su elección. Con ello se garantiza la transparencia de los trabajos parlamentarios y el acceso de todos los ciudadanos a los textos".
Llegint això i sentint la delegada, hom podria pensar que a Europa es pot fer servir el Català, doncs no, el text es refereix a les llengües oficials, no a les cooficials.
Ara els documents oficials es tradueixen al Català, i els ciutadans ens podem dirigir al parlament en Català, però no es pot fer servir dins el Parlament pèls eurodiputats.
Oh si.. quin gran favor ens han fet...
Qui no recorda el president de torn, en Barroso diguen-l'hi a en Tardà que no parlés català a la càmera, però, sorpresa no estava parlant català!!! Parlava alemany, jejeje, genial.
Salutacions, company.
Hola Rafa,
ResponEliminaGracies per enllaçar-me al teu bloc, faré el mateix amb el teu, però tinc pensat crear una categoria d'enllaços de blocs i webs de l'Empordà quant tornem de Brussel·les.
A mi no m'ha sorprès gens les declaracions d'aquesta senyora, ella sap molt bé per qui treballa i quin és el seu projecte, Espanya.
Això si, que no m'hagi sorprès no vol dir que ni m'irriti al pensar la gent que ens representa, amb això s'ha convertit el PSC.
I no és una política, almenys no ocupà un càrrec polític. Ocupa un càrrec Administratiu i les seves consideracions polítiques les ha de deixar a casa seva, i si no pot, que plegui.
Per cert, va ser en Bernat Joan (Com a Eurodiputat) el protagonista de l'anècdota de l'alemany. Els eurodiputats alemanys van agafar una bona emprenyada amb el president de la càmera. jejeje.
Salut i ens veiem a Brussel·les, o no, perquè entre tanta gent...
Endavant les atxes!!!!!!!! :)
ResponEliminaÉs veritat això que no era en Joan "mori el Borbó" Tardà, i tampoc en Barroso. per corregir l'error copio la notícia des de Racó Català.
ResponEliminaRidícul de la presidència socialista del Parlament Europeu.
L'excés de zel del president del parlament, Josep Borrell, contra els parlamentaris que pretenen usar el català per dirigir-se al Parlament Europeu va propiciar ahir un dels episodis més ridículs que es recorden al mateix Parlament. En el moment en que el parlamentari d'ERC, Bernat Joan, es disposava a fer la seva intervenció, Borrell va alliçonar al vicepresident del Parlament, el socialista portuguès António Costa, sobre el que havia de fer amb els diputats catalans si empraven la seva llengua al Parlament Europeu: prohibir-los la intervenció (recordem que ahir va prohibir explícitament als eurodiputats catalans que empressin la seva llengua, tot i que sovint s'admeten intervencions en llengües no oficials sempre que s'hi adjunti la traducció a alguna de les llengües oficials de la cambra. Això ja ha passat, per exemple, amb Bertie Ahern i el gaèlic).
Doncs bé, Borrell, coneixent les intencions de Bernat Joan va preferir estalviar-se la patata calenta, i va abandonar l'hemicicle. Seguidament Bernat Joan va començar el seu parlament ... en alemany, tot dient "Faré cas de la recomanació de Borrell de que els catalans no emprem la pròpia llengua a l'hemicicle...". Aleshores, Costa, notant que no emprava la llengua castellana i empés pel seu excés de zel per complir les ordres del president Borrell, va confondre la llengua catalana amb l'alemanya (!) i el va interrompre tot dient: "Permeti que l'interrompi, però en el ple ens hem d'expressar en les llengües oficials decidides pel Consell de la UE: li prego que s'atengui a la regla".
Passats els primers segons de sorpresa i incredulitat, els diputats germanòfons van començar a protestar airadament. Bernat Joan va aclarir que estava parlant "en alemany, una llengua oficial del Parlament, i a més, la pròpia d'Estrasburg". Veient el rebombori que s'havia creat al Parlament i en sentir la resposta de Joan, el vicepresident Costa va demanar excuses: "Li demano disculpes, no he sentit que era alemany".
Salutacions.