Carretero a Figueres

altemporda@reagrupament.cat

Al carrer!

Ho han aconseguit.

Pel pròxim dissabte 20 de Juny i via facebook, s'està preparant una manifestació per protestar contra la política repressora del nostre ajuntament amb els locals d'oci nocturn. Pot passar més vergonya un equip de govern, que quan els seus ciutadans es manifesten? Jo plegaria. Serà que tinc vergonya?

De fet, aquesta tendència a dificultar la feina als empresaris de l'oci nocturn no és nova. Ja fa uns quants anys que es porta a terme, ja amb l'antic govern de CiU es començà a aplicar el model turístic geriàtric sota la premissa de "turisme de qualitat" que més que qualitat ens ha portat poc turisme, però bé, avui no parlem de turisme.

L'actual Equip de Govern, amb el PSC-PSOE tot davant, continua amb la voluntat d'acabar amb l'oci nocturn dins del poble. No em queda cap altre solució que pensar que els nostres governants volen que els nostres joves, els joves rosincs, es vegin obligats a agafar el cotxe o ciclomotor per poder gaudir les nits del fi de setmana. Però per què ho volen això? Crec que tots som prou conscients dels perills que comporten els desplaçaments per carretera les nits del fi de setmana, no?

O potser tenen molt interes a realitzar una gran zona de Pubs i Discoteques, on tots els nostres joves hi puguin anar (amb cotxe, es clar) i a la vegada sigui un focus d'atracció d'indesitjables de la comarca? Que no recordem els problemes que ha tingut Empuriabrava? I aquesta zona, on estaria ubicada? Qui seria l'interessat o el perjudicat?

Perquè no crec que el que vol l'equip de govern és que hi hagi cada nit botellons a les places del poble. Amb tots els perjudicis que això comportaria pels veïns... no, vull creure que no. O és pensen que els joves es quedaran a casa?

I el GIR? On és el GIR i les seves polítiques per a joves? (Recordeu que fins i tot, per semblar el que no son, van realitzar un acte de campanya en un pub) Ah... és veritat, no recordava que els partits complementaris de l'equip de govern, van deixar el seu programa electoral en un calaix l'endemà de les eleccions, a canvi d'un despatx amb vistes al mar, tot i que algun, ni despatx té.

En tot cas m'alegra veure que en el poble hi ha jovent que sap organitzar-se, jovent que te ganes de queixar-se davant un perjudici, jovent que al sentir-se oblidat, baixa al carrer i reclama als nostres governats que els deixin ser joves.

Us penjo un article d'en Víctor Alexandre que no ha aconseguit superar la censura del director en funcions de l'Avui. Vergonyós!! Podeu llegir la noticia al e-noticies

Feu-ne la màxima difusió, aquestes conductes no poden quedar silenciades.

02 de Juny de 2009

Esquerra, partit conservador

[ Aquest article, malgrat tenir fixada data de publicació a les pàgines de l'Avui, ha estat prohibit per Toni Cruanyes, director en funcions del diari. ]

Durant força anys, com molts altres catalans, he votat Esquerra Republicana plenament convençut que votava un partit d'esquerres, que és la meva ideologia. Però ara he vist que té una direcció conservadora. El votava perquè pensava que els seus dirigents, a banda de coincidir amb les meves idees socials i amb una manera d'entendre la vida, tenien com a fet prioritari la llibertat de Catalunya. El meu ideal era i és ben senzill: primer de tot la llibertat, després la gestió d'aquesta llibertat. No m'interessen els pusil·lànimes perquè no aspiro a ser un esclau d'esquerres, aspiro a ser persona. I per poder ser persona necessito ser lliure. Lliure per ser qui sóc, lliure per decidir, lliure per viure amb dignitat. De sobte, però, els dirigents d'Esquerra em diuen que les coses són justament a l'inrevés. És a dir, que la llibertat del meu poble ara no toca -ara toca pluja fina- i que el dret de ser, el dret de decidir i el dret de viure amb dignitat són somnis de tanoca que el temps esvairà com s'esvaeixen les bombolles de sabó en contacte amb la mà de l'infant.

Estic esbalaït, francament. Ja sé que no sóc l'únic, n'hi ha milers i milers com jo, però això encara fa més dramàtica la situació. Estic esbalaït perquè, com a independentista i home d'esquerres que sóc, ja fa temps que em pregunto com puc votar Esquerra sense caure en una flagrant contradicció. Com puc votar-la si s'ha convertit en una força conservadora que em diu que la independència és secundària? D'un partit d'esquerres se n'espera aire fresc i fermesa per transgredir una legalitat injusta. El conformisme, la covardia, la submissió i l'acomodació a la humiliació, en canvi, són trets propis d'una naturalesa conservadora. El conservador és molt gelós del seu plat de llenties, agraeix a l'amo que li permeti omplir-lo i per res del món posa en perill una engruna de pa a canvi d'una dignitat incerta. Per això mai no troba el moment d'anar més enllà, perquè està tan acostumat a viure en captivitat que res no l'espanta més que la llibertat. En parla molt de la llibertat, això sí, però només com una icona abstracta, només com una pastanaga celestial inassolible. I és que el captiu bon minyó a qui l'amo ha cobert de privilegis no s'allibera mai. És un captiu vocacional que l'únic que lamenta és no tenir cua per agrair més explícitament els copets que l'amo li dóna a l'esquena.

El conservador mor sempre entre les quatre parets de la presó. Però, mentre és viu, es burla dels companys que barrinen plans de fuga o els desqualifica obertament. Hi està obligat per poder justificar la seva covardia. Prudència en diu, de la covardia. De fet, si els carcellers no existissin els hauria d'inventar. Sort en té que sempre hi són amb l'esguard amatent per reprovar el més mínim gest d'autoafirmació individual o col·lectiva. Ves quin compromís que un dia es deixessin la porta oberta. Quina mala consciència que li crearia, ara que ha millorat el seu estatus gestionant el dia a dia penitenciari. "Política social de la presó", en diu ell. A més, és un conservador agraït perquè l'alcaid l'ha nomenat vicecarceller honorífic i és molt important. Ell ho té clar: només un radical, només un extremista empenyeria la porta i marxaria.

Jo, esforçant-m'hi, puc entendre aquestes febleses humanes. Però em pregunto si un partit polític que les practiqui, per més que s'amagui darrere el nom d'Esquerra, pot ser mai el meu partit. El conformisme i el conservadorisme no van amb mi. M'agrada la gent que es rebel·la contra la ignomínia. M'agrada la gent que no es ven ni s'agenolla i que no em desqualifica pel sol fet de mantenir-me dret quan ells s'arrosseguen per terra. En les properes eleccions catalanes vull poder votar una força política que no sigui conservadora, una força desacomplexada que consideri la llibertat com el bé més preuat de l'ésser humà. Vull poder votar, en definitiva, una força que em retorni la dignitat que Espanya i França ens han robat a mi i al meu poble.

Víctor Alexandre
www.victoralexandre.cat

Una altra forma de fer política

Ja fa dies que hauria d'haver escrit alguna entrada, alguns l'han buscada, he vist en el registre de visites que més d'un ha entrat buscant informació, suposo, de l'evolució de la secció local. Això avui no toca, tal com deia aquell senyor gran que ara s'ha fet almogàver ( o en tot cas ho interpreta i es creu que el creiem).

No, no. Parlaré de tema nacional. Mesurant les paraules, és clar, no voldria liar-la més.

L'Article a l'AVUI d'en Joan Carretero ( No fa falta que recordi que sempre he donat suport a RCat, no és cap secret) no ha deixat indiferent a ningú, però molts pocs parlen d'aquest paràgraf:

L’altre gran eix que hauria de vertebrar l’oferta de l’independentisme és el d’una severíssima exigència ètica en l’activitat política, que és la millor manera de recuperar la confiança dels ciutadans. L’independentisme hauria de ser l’abanderat de l’honestedat, el rigor, l’eficiència i l’austeritat en l’exercici dels càrrecs públics. L’independentisme no ha de participar del monopoli de la política per part de polítics professionals sense cap altra ocupació coneguda, la profusió d’assessors a les institucions, l’opacitat en les contractacions, la inflació d’informes externs d’eficàcia dubtosa, el gust per l’ostentació i el luxe i la col·locació de familiars, amics, coneguts i saludats. Una llei electoral que obligui a una vinculació efectiva entre candidats i electors és, en aquest sentit, una prioritat inajornable.

L'article, recomanat, d'en Cardús d'alguna forma hi feia referencia i avui he llegit que a en Rafa també l'hi a cridat l'atenció. A mi és el que més em va agradar de la forma de fer d'en Joan Carretero i els companys de Rcat. No tenen cap intenció de auto-solucionar-se la vida a canvi d'uns ideals, a canvi de la il·lusió d'uns militants o a canvi de la confiança de l'electorat.

I no és un mal d'Esquerra, no. És un mal de la política què l'electorat detecta, segurament de una forma instintiva i l'empeny al abstencionisme.

No es mereix el país una altra forma de fer política?

Plaça de Sant Jaume, Barcelona · 14 abril de 1931

Catalans:
Interpretant el sentiment i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la República Catalana com Estat integrant de la Federació ibérica.

D'acord amb el President de la República federal española senyor Nicet Alcalá Zamora, amb el qual hem ratificat els acords presos en el pacte de Sant Sebastiá, em faig cárrec provisionalment de les funcions de President del Govern de Catalunya, esperant que el poble espanyol i el catalá expressaran quina és en aquests moments llur voluntat.

En fer aquesta proclamació, amb el cor obert a totes les esperances, ens conjurem i demanem a tots els ciutadans de Catalunya que es conjurin amb nosaltres per a fer-la prevaler pels mitjans que siguin, encara que calgués arribar al sacrifici de la propia vida.

Preguem que cada catalá, així com tot altre ciutadá resident a Catalunya, es faci cárrec de la enorme responsabilitat que en aquests moments pesa sobre tots nosaltres.

Tot aquell, doncs, que pertorbi l'ordre de la naixent República Catalana, será considerat com un agent provocador i com un traidor a la Pátria.

Esperem que tots sabreu fer-vos dignes de la llibertat que ens hem donat i de la justicia que, amb l'ajut de tots, anem a establir. Ens apoiem sobre coses immortals com són els drets dels homes i dels pobles i, morint i tot si calgués, no podem perdre.

En proclamar la nostra República, fem arribar la nostra veu a tots els pobles d'Espanya i del món, demanant-los que espiritualment estiguin al nostre costat i enfront de la monarquia borbónica que hem abatut, i els oferim aportar-los tot el nostre esforç i tota la emoció del nostre poble renaixent per afermar la pau internacional.

Per Catalunya, pels altres pobles germans d'Espanya, per la fraternitat de tots els homes i de tots els pobles, Catalans, sapigeu fer-vos dignes de Catalunya.

Barcelona, 14 d'abril de 1931.
El President,
Francesc Macià